Records

La memòria. De res serveixen les fotos, els vídeos, el que conta la gent. M’agrada recordar les coses a la meva manera. La meva ment juga amb els records, els distorsiona al seu parer, fixa coses intrascendentals i n’oblida d’altres trascendentals. -No va ser així com va passar...- Y qué!!, jo ho recorde així.
Deforma les realitats, converteix en “real” el que no ha passat, el que no he viscut. Sempre motivada per sensacions i per sentiments amagats per a mi. Es capaç d’accedir a arxius ocults, a habitacions del meu ser de les que no sé la combinació d’entrada. És així, i així vullc que siga.
Doblega moments, crea la meva història lliurement, em reparteix llàgrimes i rialles, felicitat i angúna de forma desigual.
Em fa tornar boig, donar cops de cap al meu llit de fusta i plenar-lo de sang procedent del meu convolut i rogenc cervell.

Empresonat de per vida en una llòbrega presó pròpia i personal de límits mal definits.

M’agrada recordar les coses a la meva manera.

El llop trenca la closca

Ja no podia estar-se sentat més temps. No podia continuar mirant pel·licules protagonitzades per altres, no ho suportava. Encara que fora una pel·licula d’un dels seus directors favorits, encara que en altre temps les ingenioses frases pronunciades li feren sentir millor, ara no podia, encara més, era fastigós.
Enmig de nàusies va decidir plenar el seu got amb un extrany líquid i probar sort amb el joc. Llançà els dards amb ràbia una i altra volta, però només va aconseguir tindre una diana buida, i una paret plena de projectils clavada en ella. Massa lluny del seu blanc, massa prop de la foto de l’ull sagnant que tant li feia pensar en la meravellosa escena de Buñuel feta realitat en forma de ferros candents atravessant ulls. Mentre mirava la foto sense parpellejar i la seva ment seguia donant voltes sense ningun rumb definit, la música seguia omplint el menjador, els daus seguien girant, les cartes seguien caient, i els gots seguien buidant-se i reomplint-se a un ritme frenètic.
Ell seguia mirant la fotografia, però sabia que el seu cos estava omplint-se de vici i alcohol, fins que ja no fora capaç de reconèixer ninguna cançó de les que estaven sonant.
Havia arribat el moment, el moment de retrobar-se amb el cos, i deixar que ell manara. I sense pensar-ho més va sortir de casa, amb un pensament indiferent front el que inconcientment sabia que buscava.
En l’escala es va trobar a eixos veïns que sempre el salutaven amb una falsa somrisa. Ho va tindre clar, escupir-los era la opció correcta. Es van quedar bocabadats, mentre ell queia per les escales rient-se, i sortia ràpidament del portal entre rises i crits. Ja en el carrer es va adonar que una tènue coberta opaca cobria la seva vista, i que el món es movia de manera estranya, encara que això li havia passat sempre. Caminava donant tombs, les llums dels cotxes l’il·luminaven i enlluernaven com a un gos creuant el carrer enmig d’una fosca i freda nit. Es va recostar en una farola (o va ensopegar amb ella?). I alli va veure un bar obert, portes obertes de bat a bat per a ell, només per a ell.
Sabia que no era l’únic, jugava amb eixa ventaja, no era l’únic llop al món, no era l’únic que s’alimentava de fluids prohibits.
Va entrar i la visió de desenes de persones ballant de forma extàsica amb llums de colors va ser l’última cosa que va saber de debó eixe dia, l’últim sospir de sòbria però inestable conciència.
Al matí següent va despertar, “Merda, altra volta, despertar al costat d’algú desconegut” va ser el primer pensament. Ella dormia al seu costat, sota els llenços humits, la seva roba?... tirada pel terra, i també la d’ella. Hi havia alguna cosa que no estava al seu lloc. Li va descobrir el rostre, per tal de vore qui l’havia alimentat aquesta volta, i allí estava, un cos inert, sagnant, al que li faltava la vida. Enlloc de vida, només ferides sagnants i marques d’una lluita lliurada al recer de les ombres.
Aquesta volta ho havia aconseguit, l’havia consumit plénament. S’havia alimentat de tots els fluïds possibles que generava el seu cos. S’apropà i va vore les marques dels seus ullals que presentaven les ferides que tenia a la cara, llavors es va adonar del sabor que notava la seva llengua, no era altra cosa que l’intens sabor de la seva presa. El va saborejar amb plaer mentre la mirava. Enlloc d’ulls tenia sang, enlloc de llavis tenia sang, enlloc de coll, tenia sang. Ferides i un rastre sanguini que es dirigien on les formes es conjuguen amb plaer.
Allà, tombat al costat d’allò més cruelment deformat, pero més bell que havia vist mai. Pensava fredament, i sabia, tenia la certesa de que faltava alguna cosa més.
Va mirar el sostre, va tancar els ulls i al tornar-los a obrir es va adonar. Una navalla a la seva mà dreta, talls rojos longitudinals als seus braços i extranys dibuixos tallats per sempre als canells. Ara era perfecte!
Podia ocòrrer d’altra manera...però feia unes hores que havia aconseguit esborrar el còdic de barres que la resta porten grabat tant profundament i dirigeix els seus actes. Tancar els ulls, esperar l'inminent i inevitable final...............

Parèntesi afectat de febre i tòpics

Si, hi ha alguna cosa quasi tant odiada com els maleïts acomiadaments. Els tòpics.
No els típics tòpics, com que la dona és la que escura els plats, l’home el que és més major i el que aporta els diners a la llar, no, eixos amb dos dits de front son fàcilment rebatibles, fins i tot soterrats en la puta ruïna de la societat. Els pitjors tòpics de tots són els que actuen de la mateixa manera que un tren descarrilant a tota velocitat i impactant de ple al teu tòrax obert. Són les fastigoses frases que diu la gent només perque sap que és el que t’agradaria sentir.
Es diuen de forma barata, amb somriure mesquí de plaentera satisfacció per fer el bé. Es regalen sabent, fins i tot, que una volta comprobada la seva absoluta falta de fonaments, destrossaran ànimes sanceres. Normalment precedits per una mescla de excuses sense sentit, excuses a qüestions no plantejades, de dubtosa nacionalitat.
Si voleu fer sofrir, només teniu que, a la meva mort, fer sonar les campanes del vent, i acomiadar-me tots en aquesta mescla de paraules tòpiques, tan tòpiques que no podran penetrar la meva freda coberta cutània. A tu, Lady Regular et deixaré el privilegi de dir la frase amb veu tremolosa que tots voldran dir: “era...era amic dels seus amics..”.
El que més fot, és que, una vegada convertits en tòpics, quan de veritat vols utilitzar eixes frases, perquè de veritat les sents... quan les pronuncies, un esmolat ganivet es clava en el cervell advertint-me del que jo mateix estic dient. De la responsabilitat que estic adquirint, de canviar els tòpics per realitats, almenys en el meu cas. De canviar tòpics per febre. Per febre de fer que la realitat subjectiva dels demés, siga la realitat que jo construisc amb els meus actes.
Més avant em tornaré a adonar que el "Rei de la Moralitat", ha tornat a opinar sobre els meus actes.... altre tòpic....tots sabem que sempre he volgut un món sense monarquies ni jerarquies.

Petit parentesi per a cagar-me en els tòpics i en les moralitats.... i a la merda els meus inmorals (tòpics?) actes, que al igual que els tòpics d’alguns...fan infeliços als que vullc que siguen feliços. Crec que la meva orella pegada al rail ja pot sentir la locomotora.

El llop dorm a la closca

Ja en la meva habitació, assoles, deixe que només enllumene el meu voltant la llum d’una espelma, per a tractar de calmar el llop que tinc a dins. Només així, en aquesta càlida il·luminació, amb fragàncies tranquilitzadores i amb els acords d’una música que em recorda massa a alguna cosa, (massa com per a pensa-ho), sòc capaç de que la bèstia romanga adormida. Ho preferisc així. Fart de vorem espentat a locures, fart de despertar al costat de gent desconeguda, de voler còrrer en totes les direccions possibles, de no saber si he de pagar o si he de ser pagat al matí següent, de ser la puta i el putero, de despersonalitzar-me... de desrealitzar-me. Preferisc jugar un dòmino al que li falten fitxes, així, guanye qui guanye, els dos sabem que és perquè la partida no estava acabada, una partida sense final, impossible a la seva manera, i feliç.Vullc acabar amb el llop, vullc destrossar-lo, que sagne, sofrisca, plore i morga dins meu. És la mateixa sensació que té ell quan “l’au trenca la closca”, i lliuta amb totes els seves armes front les meves fredes reaccions per a tractar de contindre’l.. però els dos sabem que els seus ullals s'estaquen en el meu feble cor, jo m’esfume..... i ell mana. Ell juga la partida. Dos parts massa compatibles per a morir, massa enfrontades per viure. Tancar els ulls, veure la foto del nostre evanescent interior. Sé que tornarà a despertar, i no estaré disposat a refrenar-lo, no podré.