Ja en la meva habitació, assoles, deixe que només enllumene el meu voltant la llum d’una espelma, per a tractar de calmar el llop que tinc a dins. Només així, en aquesta càlida il·luminació, amb fragàncies tranquilitzadores i amb els acords d’una música que em recorda massa a alguna cosa, (massa com per a pensa-ho), sòc capaç de que la bèstia romanga adormida. Ho preferisc així. Fart de vorem espentat a locures, fart de despertar al costat de gent desconeguda, de voler còrrer en totes les direccions possibles, de no saber si he de pagar o si he de ser pagat al matí següent, de ser la puta i el putero, de despersonalitzar-me... de desrealitzar-me. Preferisc jugar un dòmino al que li falten fitxes, així, guanye qui guanye, els dos sabem que és perquè la partida no estava acabada, una partida sense final, impossible a la seva manera, i feliç.Vullc acabar amb el llop, vullc destrossar-lo, que sagne, sofrisca, plore i morga dins meu. És la mateixa sensació que té ell quan “l’au trenca la closca”, i lliuta amb totes els seves armes front les meves fredes reaccions per a tractar de contindre’l.. però els dos sabem que els seus ullals s'estaquen en el meu feble cor, jo m’esfume..... i ell mana. Ell juga la partida. Dos parts massa compatibles per a morir, massa enfrontades per viure. Tancar els ulls, veure la foto del nostre evanescent interior. Sé que tornarà a despertar, i no estaré disposat a refrenar-lo, no podré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada