Si, hi ha alguna cosa quasi tant odiada com els maleïts acomiadaments. Els tòpics.
No els típics tòpics, com que la dona és la que escura els plats, l’home el que és més major i el que aporta els diners a la llar, no, eixos amb dos dits de front son fàcilment rebatibles, fins i tot soterrats en la puta ruïna de la societat. Els pitjors tòpics de tots són els que actuen de la mateixa manera que un tren descarrilant a tota velocitat i impactant de ple al teu tòrax obert. Són les fastigoses frases que diu la gent només perque sap que és el que t’agradaria sentir.
Es diuen de forma barata, amb somriure mesquí de plaentera satisfacció per fer el bé. Es regalen sabent, fins i tot, que una volta comprobada la seva absoluta falta de fonaments, destrossaran ànimes sanceres. Normalment precedits per una mescla de excuses sense sentit, excuses a qüestions no plantejades, de dubtosa nacionalitat.
Si voleu fer sofrir, només teniu que, a la meva mort, fer sonar les campanes del vent, i acomiadar-me tots en aquesta mescla de paraules tòpiques, tan tòpiques que no podran penetrar la meva freda coberta cutània. A tu, Lady Regular et deixaré el privilegi de dir la frase amb veu tremolosa que tots voldran dir: “era...era amic dels seus amics..”.
El que més fot, és que, una vegada convertits en tòpics, quan de veritat vols utilitzar eixes frases, perquè de veritat les sents... quan les pronuncies, un esmolat ganivet es clava en el cervell advertint-me del que jo mateix estic dient. De la responsabilitat que estic adquirint, de canviar els tòpics per realitats, almenys en el meu cas. De canviar tòpics per febre. Per febre de fer que la realitat subjectiva dels demés, siga la realitat que jo construisc amb els meus actes.
Més avant em tornaré a adonar que el "Rei de la Moralitat", ha tornat a opinar sobre els meus actes.... altre tòpic....tots sabem que sempre he volgut un món sense monarquies ni jerarquies.
No els típics tòpics, com que la dona és la que escura els plats, l’home el que és més major i el que aporta els diners a la llar, no, eixos amb dos dits de front son fàcilment rebatibles, fins i tot soterrats en la puta ruïna de la societat. Els pitjors tòpics de tots són els que actuen de la mateixa manera que un tren descarrilant a tota velocitat i impactant de ple al teu tòrax obert. Són les fastigoses frases que diu la gent només perque sap que és el que t’agradaria sentir.
Es diuen de forma barata, amb somriure mesquí de plaentera satisfacció per fer el bé. Es regalen sabent, fins i tot, que una volta comprobada la seva absoluta falta de fonaments, destrossaran ànimes sanceres. Normalment precedits per una mescla de excuses sense sentit, excuses a qüestions no plantejades, de dubtosa nacionalitat.
Si voleu fer sofrir, només teniu que, a la meva mort, fer sonar les campanes del vent, i acomiadar-me tots en aquesta mescla de paraules tòpiques, tan tòpiques que no podran penetrar la meva freda coberta cutània. A tu, Lady Regular et deixaré el privilegi de dir la frase amb veu tremolosa que tots voldran dir: “era...era amic dels seus amics..”.
El que més fot, és que, una vegada convertits en tòpics, quan de veritat vols utilitzar eixes frases, perquè de veritat les sents... quan les pronuncies, un esmolat ganivet es clava en el cervell advertint-me del que jo mateix estic dient. De la responsabilitat que estic adquirint, de canviar els tòpics per realitats, almenys en el meu cas. De canviar tòpics per febre. Per febre de fer que la realitat subjectiva dels demés, siga la realitat que jo construisc amb els meus actes.
Més avant em tornaré a adonar que el "Rei de la Moralitat", ha tornat a opinar sobre els meus actes.... altre tòpic....tots sabem que sempre he volgut un món sense monarquies ni jerarquies.
Petit parentesi per a cagar-me en els tòpics i en les moralitats.... i a la merda els meus inmorals (tòpics?) actes, que al igual que els tòpics d’alguns...fan infeliços als que vullc que siguen feliços. Crec que la meva orella pegada al rail ja pot sentir la locomotora.
2 comentaris:
Con un oído pegado a la vía del tren difícilmente puedes escuchar las advertencias. Con el corazón del revés, difícilmente puedes aceptar la ayuda amistosa. Con el vaso lleno difícilmente te basten unas gotas. Con la destrucción de los tópicos difícilmente te sirva, de ahora de adelante, lo típico. Con tu presencia, difícilmente hubiese necesitado otra presencia. Una partida sin acabar por falta de fichas sigue estando acabada. Y tu química, difícilmente será llenada con la otra química que consumo ahora. En cambio, así es.
Sera por llamar siempre a la puerta de las dificultades por lo que nadie contesta. La certeza sigue de vacaciones, el vaso casi vacio.
Publica un comentari a l'entrada